ATUREM ACTIVITATS

Tot i que l'hivern no fa presència "oficialment" en el nostre país fins el 21 de desembre, potser perque les baixes temperatures ja han arribat, i potser per una sèrie de motius personals, aquest bloc, entra en una hivernació temporal que durarà unes quantes setmanes, potser mesos...
Fins que la primavera no torni a despertar aquest país de la seva letargia hivernal i els cors es tornin a escalfar, prefereixo fer una aturada blocaire...
Bon viatge!
El nostre dia arribarà!

Atacar el borbó: una tradició nostrada‏

Excel·lent artícle de l'amic Per Joan Rocamora. Publicat a la secció Infectació del setmanari Directa núm. 66 de 17 d'Octubre de 2007.

El títol d’aquesta secció, Infectació: Compartir, estendre, propagar… ens remet per la seva actualitat a un acte de rebel·lió que els darrers dies recorre els Països Catalans: la crema d’imatges del rei. Aquest acte de rebuig a una institució que encarna el darwinisme polític (transmissió del poder per la sang), el militarisme, el masclisme, el genocidi i dominació dels pobles i totes les injustícies imaginables, compta, però, amb una llarga tradició a la nostra història.

És clar que la cultura d’ordre ja va intentar que els episodis de cremes de retrats i altres escarnis dels Borbons no estiguessin massa presents en la transmissió de la nostra història. Malgrat els censors noucentistes i el totpoderós “seny” convergent, la infectació d’aquesta tradició de resistència ha perdurat fins als nostres dies. En algunes ocasions la població diu el que pensa, i farta de tantes injustícies (hipoteques, serveis públics i infraestructes nefastes, sous de misèria, control social) un dia decideix atacar simbòlicament el pilar que representa aquesta la tirallonga d’injustícies. De vegades ha estat l’inici d’un procés revolucionari, altres vegades el símptoma d’una transformació parcial en la lluita pels drets i les llibertats plenes.

El 29 de setembre de 1868 s’iniciava la Revolució de Setembre. En aquesta data memorable els barcelonins van assaltar l’Ajuntament i la Diputació de plaça Sant Jaume, van llençar pels balcons els retrats d’Isabel II i del criminal Felip V, que van ser cremats enmig de la plaça. Després, a la façana de l’actual palau de la Generalitat van aparèixer un gran retrat de Pau Claris (impulsor de la República Catalana) i una senyera. Es va enderrocar la caserna militar de la Ciutadella i es va destruir el Ponton, el vaixell-presó que segrestava els dissidents polítics. La borbona va fugir d’amagat i es va iniciar un període anomenat el Sexenni Democràtic, que donaria lloc a la I República espanyola. Van ser uns anys en què es van aconseguir la llibertat d’impremta, de culte, el sufragi universal, l’expulsió dels jesuïtes i la dissolució del cos dels Mossos d’Esquadra.

Molts anys després, durant els dies d’agitació estudiantil de l’octubre de 1930, en què els manifestants catalanistes tenien dures topades amb la policia, el retrat del rei Alfons XIII que presidia el Saló de la Universitat va ser cremat de nou en públic. Eren els preludis de la segona fugida dels Borbons i de la proclamació de la República.

Durant dècades cremar retrats dels monarques va ser una tradició de totes les famílies republicanes. Tot i que la corona també era objecte de sàtires i paròdies artístiques, blasmes i ridiculitzacions a la premsa periòdica, al teatre o a les celebracions populars. L’ultratge, la injúria, la mofa, el desacatament, el vituperi i l’escarni contra el rei han estat de sempre un dels esports preferits entre les classes populars catalanes.

Recordo que durant els anys 80 l’AEIU (Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat) cremaven una falla cada 6 de desembre a diverses universitats. Era la crema del Burro i l’àguila reial (títol d’una cançó de Quico Pi de la Serra), un acte de protesta de caràcter satíric amb què, no és difícil d’entendre, s’atacava frontalment la figura del monarca i tota la tradició franquista en el dia de la Constitució espanyola de 1978. Ja ho diu el tòpic, el poble català és preservador de les seves tradicions.

Paraules d'en Cardona

I els atacs del front enemic, no obeeixen a un fons simple­ment polític. Se’ns ataca per diferenciació de caràcter nacional; per irreductibilitat patriòtica; per odi essencialment enemic. Se’ns ataca perquè ells pertanyen a la seva Pàtria i nosaltres a la nostra Pàtria.

(Daniel Cardona i Civit- La batalla, 1923)

per a quan la resposta necessària als atacs enemics??

MENTRE ES REPRIMEIX A INDEPENDENTISTES PER CREMAR FOTOS, EL FEIXISME AGREDEIX IMPUNEMENT AL PAÍS VALENCIÀ

Un militant del Bloc Nacionalista Valencià de Mislata ha estat brutalment apallissat per feixistes espanyols a la sortida del centre autogestionat "La quimera".

Uns joves d'entre 16 i 18 anys llançaren cudols a la porta del local a les 02:00 h. En aquest moment, Santi i un company van sortir del local per a veure-li'ls la cara, ja que aquest tipus de comportament s'havia repetit en més de 10 ocasions i la policia sempre havia tingut com a resposta que, si no els identificaven a qui llançaven cudols, ells no podien fer res.

En el moment de sortir i seguir-los, separats Santi i el company per a cobrir els dos carrers, els nois es posaren a insultar de lluny a Santi al crit de "piojoso" i "rojo", èssent respostos per Santi al crit de "fatxes". En aquest moment, quatre homes van aparèixer d'un costat i al crit de "nosotros somos fatxas" i "arriba España" colpejaren a Santi, malparant-li l'ull dret, desgarrant-li part de l'orella dreta i propinant-li diverses patades a terra abans de que ell pogués fugir.

Després d'anar a l'hospital a que li posaren punts i li curaren la resta de ferides, Santi anà a denunciar el fet, resultant-li impossible fer-ho en català perquè, segons els policies, cap d'ells l'entenia, raó per la qual redactà ell mateixa la denúncia sense col·laboració de la policia i la presentà en la seva llengua, lamentant també el fet de que se li negara el dret constitucional d'emprar-la.

Tot això succeïx després de que la jutgessa de Mislata absolguera a España 2000 unes setmanes abans pel haver penjat als fòrums de la seva plana web les dades de Santiago instant a que se li fes "una visita". La jutjessa ni tan sols va premetre a Santi parlar en el judici.

El mateix José Luís Roberto, president d'España 2000, president d'ANELA (Asociación Nacional Española de Locales de Alterne) i amo, entre d'altres empresses de Levantina de Seguridad, li va advertir a la sortida del jutjat que es tornarien a veure.

La visita, segons pareix, ja l'ha fet.

Foc al rei

Excel·lent artícle de Vicent Partal (vilaweb 21/09/07):

Els diners que guanya Juan Carlos de Borbón no poden ser escrutinitzats pel congrés perquè, segons la constitució espanyola (article 56), el rei és 'el símbol' (ho remarque: símbol) de la 'unitat i permanència' d'Espanya i per això els seus actes no són subjectes a responsabilitat. Sembla lògic pensar, doncs, que, si jo sóc políticament contrari a la 'unitat i permanència' d'Espanya, manifeste gràficament aquesta posició política atacant allò que la constitució determina que n'és el símbol. No?

Cremar l'efigie o la fotografia de Juan Carlos és un acte de protesta política que no es pot comparar amb cremar la fotografia de cap altre ciutadà, precisament perquè no n'hi ha cap més que tinga el paper constitucional, i el valor polític, que té ell. En qualsevol país del món cremar alguna cosa és l'expressió d'una crítica. De fet, fins i tot la tradició de les falles és això. Pot agradar o no, pot semblar excessiu o no, però és una tradició ben consolidada.

Cremar una bandera o l'efigie d'un polític és una forma d'expressió simbòlica de protesta recognoscible en qualsevol cultura del món. I si no fóra així, evidentment no cridaria l'atenció com la crida. Cremar una bandera o una efígie no té sentit, si es fa en solitari i ningú no ho veu. Únicament adquireix sentit si es fa en públic, perquè és un acte que vol expressar als altres, d'una manera gràfica, un pensament. De nou: perquè és l'expressió simbòlica d'un anhel polític. Cremar una bandera en privat és com cremar-la mentalment. No cal. Cremar-la en públic és fer política. És explicar als altres allò que penses d'un règim polític o d'una nació.

En molts països del món aquesta pràctica és objecte d'una enorme controvèrsia. Començant pels Estats Units i acabant per Dinamarca, país on és il·legal de cremar una bandera estrangera o un retrat d'un cap d'estat estranger, però on el parlament reconegué, en canvi, que cremar la bandera danesa era una expressió de desacord. A mi, personalment no m'agrada gaire el ritual de cremar res com a acte polític, però ja he dit que ho entenc com a tal acte polític i ho accepte. I que em sembla que ha de ser emparat per la llibertat d'expressió.

I que no hi haja dubtes: evidentment, accepte per davant de tot que es puga cremar una senyera per a demostrar oposició al nacionalisme català. (Ho vaig escriure, per exemple, el 21 de juny arran de la crema d'una senyera a Reus). Si no fóra així, faria una trampa inacceptable.

En aquest context, sols puc expressar la meua rotunda solidaritat amb el ciutadà de Girona portat a l'Audiència Nacional espanyola a declarar per haver cremat la foto de Juan Carlos de Borbón. Entenc que tots els manifestants, ell inclòs, eren contraris a la 'unitat i permanència' de l'actual estat espanyol i que, d'acord amb la seua consciència, expressaven aquesta actitud amb crits, escrits i expressions gràfiques diverses (una de les quals, cremar la fotografia). I, per mi, és més que evident que ho feien amb la voluntat que els altres ciutadans, en veient-ho, entengueren precisament allò que han entès: que són políticament contraris al rei i contraris a allò que el rei representa. Cremaven l'efígie que representa un règim polític, i això no és cap insult ni cap agressió personal. És una cosa ben distinta.

Resposta de la productora del documental “Terra Lliure, punt final” a l'informe del CAC

Excel·lent resposta de la productora a les pretensions revisionistes del CAC. Quins temps corren en aquest país el meu, en què s'ha de lluitar per allò que és evident...

Des de Batabat, coproductora juntament amb Zeba Produccions i Televisió de Catalunya, del documental “Terra Lliure, punt final”, volem deixar constància de les greus contradiccions i inexactituds de l’informe 90/2007 elaborat pel Servei d’Anàlisi de Continguts del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC).

1. El vocabulari. A les conclusions d’aquest informe es critica “el vocabulari que utilitza la veu en off en relació amb Terra Lliure” perquè quan es refereix a Terra Lliure “usa les paraules grup, organització, organització armada, grup armat i organització clandestina” alhora que “en referir-se als integrants de Terra Lliure, la veu en off els anomena activistes, indepdentistes o militants”. I, “en el cas dels actes violents que duien a terme, la veu en off parla d’accions, accions armades, atacs o activitats”. Des de Batabat volem deixar clar que el vocabulari utilitzat en el documental és el més consensuat tant acadèmicament i jurídicament com periodísticament. Com a exemple d’això, aquest paràgraf del llibre d’estil de la BBC, model i referent del periodisme televisiu occidental: “La paraula terrorista és, en ella mateixa, una barrera per a la comprensió d’una descripció informativa. Hem d’intentar evitar-la sempre a l’hora d’informar. Així, si hi ha hagut un tiroteig, parlarem de pistolers. Si ha hagut un segrest, parlarem de segrestadors. Si hi ha hagut un assalt, d’assaltants. Si hi ha hagut un robatori, de lladres”. Un criteri que comparteixen la televisió France 3 i els diaris Le Monde, Libération, La Reppublica o The Guardian, entre molts d’altres. Davant d’això, tant el director del documental, el periodista David Bassa, com la productora Batabat, vam decidir seguir el criteri internacional amb l’objectiu d’elaborar un fil conductor –veu en off- el màxim de neutre i assèptica possible, fugint del terme “terrorista” que, tal com expliquen els diccionaris, és un concepte polític.

2. Atemptats. Seguint amb l’informe 90/2007 del CAC, aquest destaca que l’únic cas en què “la veu en off usa la paraula atemptat ho fa en referència als artefactes col·locats en seus de l’MDT o la Crida per part de mebres de grups d’extrema dreta”. Una afirmació errònia, ja que tal com el mateix informe recull en la transcripció del text del documental, la paraula “atemptat” s’usa més vegades i, en concret, a l’hora de parlar del tret a la cama de Jiménez Losantos (pg. 10 de l’informe).

3. Manca de pluralitat. L’informe lamenta que dels 102 entrevistats, “les intervencions dels actors favorables a la lluita armada i, concretament, a Terra Lliure (57) són superiors a les desfavorables”. Una dada (57 de 102) que s’explica pel fet que el documental no pretenia resseguir o explicar la lluita armada a Catalunya sinó que pretenia resseguir i explicar la història concreta de Terra Lliure. I és per això que, efectivament, hi ha més entrevistats integrants o propers a l’organització protagonista del documental. Perquè l’objectiu era, precisament, aquest: que, per primer cop a la televisió, els fundadors, dirigents i militants d’aquella organització dissolta el 1995 expliquessin els motius que els van dur a l’opció armada, el funcionament intern de l’organització, la seva evolució i les negociacions polítiques finals.

4. Fonts d’informació insuficients. El Consell “considera que les fonts d'informació són insuficients i esbiaixades i que, per tant, el reportatge té deficiències pel que fa al compliment de les missions de servei públic de TVC”. Davant d’això, Batabat vol destacar el gran esforç de producció periodística fet per aconseguir una bona contextualització dels protagonistes, amb entrevistes a l’expresident Jordi Pujol, l’exdelegat del govern espanyol Francesc Martí Jusmet, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, així com de diversos historiadors i politòlegs que en fan una anàlisis acadèmica. Des de Batabat es vol deixar constància de les nombroses entrevistes personals fetes a responsables policials (tant de la Guàrdia Civil com de la Policia Nacional) i polítics (tant dels anteriors governs catalans com dels anteriors governs de l’Estat) que, des de bon inici, van manifestar la seva negativa a parlar davant les càmeres.

5. Manca de víctimes. El CAC també constata “una representació insuficient de les vítcimes”. Davant d’això, Batabat vol tornar a constatar que va parlar amb diversos familiars de l’única víctima mortal de Terra Lliure, però tots ells van negar-se a ser entrevistats per televisió. I, tot i això, malgrat aquesta negativa i malgrat el fet que la majoria de víctimes de Terra Lliure eren lleus, el documental dóna veu a una de les víctimes de l’atemptat amb més ferits perpetrat per Terra Lliure, que alhora és una de les víctimes que més seqüeles va patir. I pel que fa a la víctima més mediàtica, Federico Jiménez Losantos, també va negar-se a ser entrevistat, després d’haver-hi insistit en desenes de trucades i una visita infructuosa a la Cadena COPE, a Madrid.

Lamentem haver de fer totes aquestes explicacions com a resposta a un informe que s’ha fet públic sense que en cap cas el Servei d’Anàlisi de Contiguts del CAC s’hagi posat en contacte ni amb el director del documental ni amb les productores que el van coproduir. Estem segurs que si així hagués estat, s’hauria evitat la publicació de dades errònies i d’anàlisis fetes sense tenir en compte el procés de producció periodística i documental de tot un any de feina en un tema tan complicat com aquest.

Més contra la llibertat d'expressió: "El documental de Terra Lliure presenta problemes d'encaix per a la seva emissió a TVC"

Corren aires revisionistes de la nostra història. Corren aires manipuladors. Corren aires contra la llibertat d'expressió si no dius allò que volen els poderosos, els opressors. Aquí teniu una mostra:

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) ha enviat una carta al director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Majó, en què li adverteix que el documental "Terra Lliure, punt final", emès pel 33, presenta alguns problemes d'encaix respecte de les missions de servei públic que té encomanades TVC. La notícia apareix a la pàgina web del CAC, així com l'anàlisi que en fa.
Segons el CAC, es actuar arran de la recepció de diverses queixes i del debat suscitat per l'emissió del documental. El Ple del Consell del 13 de setembre va debatre l'informe i va acordar enviar les consideracions que conté, juntament amb l'informe, al responsable de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

L'informe del CAC assenyala, en primer lloc que, que la veu en off que serveix de fil conductor utilitza el mateix vocabulari que els exintegrants de l'organització. A tall d'exemple, es parla d'"accions armades" i no d'atemptats, d'"activistes" i no de terroristes o, d'"independentisme armat" i no de terrorisme.

En segon lloc, considera que la majoria del testimonis pertanyen al mateix sector ideològic i, per tant, hi ha una manca de pluralitat de visions i d'opinions.

En tercer lloc, el CAC constata que hi ha una representació insuficient de les víctimes. En concret, dels 31 actors que hi intervenen (amb un total de 102 inserts) només hi ha una declaració d'una víctima.I, en quart lloc, el Consell considera que les fonts d'informació són insuficients i esbiaixades i que, per tant, el reportatge té deficiències pel que fa al compliment de les missions de servei públic de TVC.

Pel que fa al debat sobre el caràcter pretesament apologètic del terrorisme d'algunes de les afirmacions dels testimonis, el CAC considera que aquesta és una qüestió que no pertoca analitzar al Consell i que, en tot cas, entra dins de l'àmbit competencial del Poder Judicial.

El documental "Terra Lliure, punt final", dirigit per David Bassa, va ser emès pel programa El documental el 14 d'abril de 2007 pel 33.

Amb Durex puc fer un francès i un grec, però no pas un català‏

Si em compro una caixa de preservatius a Brussel·les, l’etiquetatge del producte és, de manera equitativa, en les tres llengües del país; el francès, el neerlandès i l’alemany. Totes menys parlades a Bèlgica que no pas el català a casa nostra. Si me’l compro al Quebec, l’etiquetatge serà en anglès i francès. Si me’l compro a Finlàndia l’etiquetatge, evidentment a més del finès, també serà en suec. Durex etiqueta i té les instruccions dels productes a Europa amb llengües molt menys parlades que la nostra (eslovè, estonià, danès, letó, lituà, islandès, noruec..).

Només cal repassar el web http://www.plataforma-llengua.cat/exposicio on la Plataforma per la Llengua <http://www.plataforma-llengua.cat>, mitjançant una exposició virtual, dóna mostra d’aquestes curioses contradiccions entre marques conegudes. A casa nostra -a Barcelona mateix- Durex etiqueta la capsa en espanyol i portuguès; i no pas en català, tot i etiquetar en la resta de llengües comparables allí on ven. Les instruccions del producte -a Barcelona- són en espanyol, italià, portuguès, anglès, francès i grec. No sé pas quina és la importància preferent de la comunitat grega a casa nostra, ni tan sols la francesa, en relació al català. Però vés per on que Durex així ho considera.

Però... Certament el català és un mercat extraordinàriament esquifit pel que fa a l’activitat sexual “preservativa”? Doncs no! L’estat espanyol és un dels primers mercats europeus de Durex i, segons una enquesta realitzada per la mateixa empresa, justament els valencians, catalans i balears, som els grans usuaris d’aquest producte atesa la nostra primícia estatal en trobades sexuals al llarg de l’any (i no som, d’altra banda, com es podria suposar, una anomalia entestada a negar-se a l’ús d’aquest sortilegi, prou evident en la no desmesurada multiplicació de nous nats catalans).

Per tant, Durex és conscient del potencial econòmic dels catalans en qüestió de condons. De fet, l’única seu de manufacturació a Europa, fora de les 5 que té a Gran Bretanya, és aquí, a Rubí; i la central de l’oficina comercial per a l’estat espanyol és justament a Barcelona. Dúrex no té excusa, doncs, al·legant desconeixement del mercat. Més aviat es tractaria d’un complot injustificat vers tots els catalans frisosos de sexe. No hi ha ara per ara una altra explicació.